El Ballet du Nord presenta al Mercat de les Flors de Barcelona Auguri, creació per a 22 ballarins d’Olivier Dubois, el seu carismàtic director. Al focus, la recerca de la humanitat. Tot a la carrera professional d’Olivier Dubois (Colmar, França, 1972) està marcada per l’excepcionalitat. El seu inici com a ballarí als 23 anys no li va impedir arribar a convertir-se en intèrpret per a alguns del grans noms de l’escena contemporània: Jan Fabre, Sasha Waltz, Angelin Preljocac o el Cirque du Soleil van comptar amb Dubois entre les seves files. També ho va fer la mega star Céline Dion pel seu show a Las Vegas en un llunyà 2003.

Un físic especial, definit per alguns de guerrer i per altres directament de gros, va fer que les seves interpretacions tinguessin una nova i desconeguda força escènica la qual cosa el va propulsar en una carrera ampliada després com a coreògraf, director i creador dins de projectes artístics més enllà de la dansa.

Escollit el 2011 per la revista Dance Europe com un dels 25 millors ballarins del món, Dubois sembla tan enigmàtic com sorprenent i divertit, una barreja de passió, inquietud vital i dinamisme que el va portar a l’inici del 2014 a la direcció, -després de la sortida de Carolyn Carson-, del Ballet du Nord, formació del Centre Choréographique National Roubaix Pas-de-Calais, càrrec al qual romandrà fins l’últim dia d’aquest 2017 en la que ha estat una direcció prolífica però també polèmica per desavinences pressupostàries i organitzatives amb els responsables.

Un faune especial

El seu primer solo és de l’any 1999, Under Cover, però seria Pour tout l’or du monde, un encàrrec del Festival d’Avinyó, la peça que definitivament el situaria al centre de totes les mirades pel seu acurat i atrevit ús d’un cos atípic però versàtil, ple de qualitats. Amb l’ajuda d’una barra de pole dance i un fi sentit de l’humor va diseccionar el mercantilisme del cos i els perseverants codis de la dansa.

Premiada pel Sindicat de la Crítica, la peça va obrir a Dubois nombroses portes a creacions pròpies o alienes. Una d’aquestes, Faune(s), 2008, al voltant de L’apres midi d’un faune de Nijinsky, va reforçar el reconeixement de “la nova estrella de la dansa a França” segons Le Monde. Com ell mateix contava temps després en una entrevista: Quan vaig decidir ballar em preguntaven “però, tu t’has vist?”. Sempre m’havien vist com un monstre; quan vaig ballar L’apres midi d’un faune va ser un escàndol, van dir, “és un porc, un porc que balla”. La gent pagava les entrades per venir a veure Olivier Dubois, el gros que balla, virtuós, que mou el cap, que cau, que fa riure”.

Aquest gran agitador de l’escena contemporània, que arribava suposadament tard al món de la dansa, però conscient que cap cos té límits, va treballar enèrgicament totes les tècniques i estils amb la perseverança i disciplina de qui acumula ànsies d’expressar-se amb el moviment. Tot i així en una entrevista recent afirmava que encara no sap per què balla.

El 2007 funda la companyia de dansa que porta el seu nom. Des d’aleshores ha encarat creacions tan dispars com ara Spectre, pels Ballets du Monte-Carlo, L’homme de l’Atlantique, un duet amb música de Frank Sinatra o la coreografia de La Perichole d’Offenbach per les òperes de Nantes, Lille i Limoges, a més de desenvolupar la seva faceta pedagògica i estendre les relacions coreogràfiques més enllà d’Europa amb col·laboracions constants amb El Caire o l’École des Sables de Senegal.

Souls, obra per set ballarins originaris de set països africans, és també un bon exemple de la inabastable capacitat d’engegar projectes diferents. Darrerament ha publicat a Gallimard Tohu-Bohu, una col·laboració amb Michael Archimbaud per la qual ha escrit sobre art, creació, la noció d’intèrpret i les institucions culturals franceses actuals.

Un tríptic que ara acaba

Auguri, l’obra que veurem al Mercat de les Flors, forma la darrera part d’una trilogia iniciada per Dubois el 2009, Étude critique pour un trompe l’oeil. Mentre que a Revolution feia ballar sense parar a 12 dones al llarg de més de dues hores i mitja, el solo Rouge, del 2011, va ser l’aportació masculina a aquesta recerca, continuada el 2012 amb Tragédie, gran èxit al festival d’Avigyó d’aquell any i peça vista per més de un milió i mig d’espectadors arreu del món.

I, com és que Auguri forma part d’una trilogia que sembla finalitzada amb Tragédie? Perquè la primera es mostra com la continuació de la segona, conformant un díptic. Es pot visualitzar aquesta idea amb la darrera imatge de Tragédie, 18 ballarins nus corrent a l’escenari, carrera amb la qual s’inicia Auguri.

“Ser humà no vol dir tenir humanitat” ens comenta amb veu jovial i enèrgica via telefònica només un dia després de sol·licitar una entrevista amb ell. Aquest és el punt central d’Auguri juntament amb la recerca de la felicitat, idea inicial de la trilogia. On és la felicitat per Olivier Dubois? Jo no tinc la resposta, ja faig la pregunta. Pot ser després de la vida. No està garatitzada però tenim l’obligació de buscar-la. Pot ser per això, aquest “tsunami” escènic que és Auguri llança als ballarins a una cursa sense fi, portant al límit els cossos per deixar-los, com al públic, sense alè.

Fisicalitat extrema, esprints inacabables, girs continus, una mena de dansa hipnòtica per la qual se la podria comparar amb els dervixos, els ballarins sufís que giran fins a l’èxtasi. “És la cursa de l’home cap a l’absolut” diu el programa de mà. És vostè místic? li preguntem, i després de riure contesta: No ho sé, potser hi ha alguna cosa més…

Auguri és una paraula italiana amb la qual es desitja felicitat però també fa referència als auguris de les aus, trajectòries que segons les espècies revelen el futur. Dubois posa en escena a 22 ballarins que també representen el vol dels ocells, lineals o bé en ziga-zaga, de vegades xoquen, d’altres acceleren composant escenes plenes de suggeriments, un paral·lelisme amb la trajectòria dels homes als qual observem per poder llegir sobre aquesta humanitat de la que ens vol parlar. “No m’agraden les masses, jo crec en la individualitat, en l’associació de singularitats que és la societat. I aquesta idea és central en la meva feina”.

Quina aportació pot fer la dansa en la recerca de la felicitat?, li preguntem: “La creació és un acte polític perquè estableix un diàleg amb el públic però l’art no és per fer periodisme sinó per obrir els ulls i fer preguntes”, ens contesta.

Un ocell barceloní

Inés Hernández és una de las ballarines de la peça. Nascuda a Barcelona, va marxar a França després de finalitzar la seva formació a l’Institut del Teatre. Va arribar al Ballet du Nord com a integrant de la companyia d’Olivier Dubois, amb qui havia treballat a Revolution.

Ella ens parla de l’exigència de Dubois en les seves peces “Treballa molt la resistència física, és cert, però és la que fa tenir una presència habitada. El pensament porta al moviment no es tracta del moure’s per moure’s, per això m’interessa com vol dir les coses, cada moviment té un sentit. A més a més té una gran capacitat per treballar amb grups nombrosos” comenta.

Auguri parla d’aquesta urgència de trobar la felicitat allà on sigui. “A Olivier Dubois l’interessa molt l’individu per a partir d’allà construir junts, en grup. A escena soc un ocell, que recorre mars, sorolls…, i arriba a aquell lloc imaginari. Inicio una migració però també estan els predadors…hi ha moltes metàfores” afegeix.

Per Dubois velocitat, resistència i lluita contra la gravetat són presents amb aquest ballarins, la seva “troupe d’intèrprets pensants” que s’apropien d’Auguri, obra que és una invitació a mirar més enllà, a endinsar-se en el bosc negre amb les nostres petites torxes.