A propòsit d’Equal Elevations de La Veronal i Afasians, the last conference de Los Corderos i ZA!
Foto de Cristina González i Naiara Ruperto, Equal Elevations de La Veronal
4/11/2016
Brian Eno va definir el minimalisme com “un allunyament de la narració i un apropament vers el paisatge, de l’esdeveniment interpretat a l’espai sonor”. Encertada sembla la sentència del compositor i músic britànic per connectar-la amb la creació coreogràfica de les darreres dècades, durant les quals un camp d’experimentació conjunt entre ambdues disciplines es va anar obrint per anar trencant barreres. Ja no era qüestió que es triés la música per acoblar-la a una experiència corèutica concreta, sinó que coreografia i composició musical trepitgessin juntes els nous camins narratius i abstractes propis de la postmodernitat.
Més profètic va resultar John Cage fa més de 80 anys quan va dir que arribaria el moment en el qual la música es produiria gràcies a l’ajut d’instruments electrònics que posarien al nostre abast amb finalitats musicals tots i cadascun dels sons que puguin escoltar-se. Tenia legitimitat per dir-ho perquè ell va ser un dels pioners de l’experimentació musical portada a l’escena. La relació amb el coreògraf Merce Cunningham va permetre que desenvolupessin un camp de proves i un mètode de treball que consistia en anar creant cadascun per separat música i coreografia fins ajuntar els resultats el dia de l’estrena.
Les sentències d’Eno i de Cage ens serveixen per donar pas a dues de les propostes de dansa que acull Temporada Alta que s’enfronten precisament amb el minimalisme i l’experimentació sonora.
Equal Elevations de La Veronal
Creada per encàrrec del Museu d’Art Reina Sofia de Madrid el 2015, Equal Elevantions de Marcos Morau posa en comunicació directa la seva gramàtica coreogràfica amb l’escultura Equal Parallel: Gernika-Bengasi (1986) del nord-americà Richard Serra i dues composicions sonores de Steve Reich, Clapping (original de 1972 però aquí presentada amb arranjaments de David Bowie) i Proverb (1995). Reich i Serra són dos tòtems del minimalisme, musical i escultòric, amics des que l’eclosió novaiorquesa de finals dels 60 els va convertir, malgrat tot, en abanderats d’un moviment que assumia la repetició com a forma de canvi.
La tria feta per Morau de les peces de Reich que acompanyen en aquesta ocasió les seves enrevessades coreografies té el seu per què i ell mateix ens ho conta: “Clapping amaga en si mateixa una estranya relació amb allò “espanyol” i pot tenir una relació amb el bombardeig de Gernika al qual fa referència l’escultura de Serra. A més, les “palmas” mantenen una pulsació constant que determina un cert pes, una consistència en contrast amb l’altre tema, Proverb, més lleuger i eteri”. Morau i els seus ballarins van treballar els conceptes de gravetat, lleugeresa i pes, d’aquí l’elecció dels temes.
Reich va començar a oferir concerts en galeries d’art i museus a finals dels 60 quan una sèrie d’artistes plàstics com ara Donal Judd, Sol LeWitt i el mateix Serra van respondre instintivament als seus plantejaments. Les afinitats entre els desplegaments de mòduls musicals de Reich i els desplegaments geomètrics de planxes i barres de Serra van posar en circulació el terme minimalisme, estil que fugia de l’expressionisme, de les emocions desbordades, per cenyir-se a allò més precís, llevant el superflu del camí.
És el novaiorquès un dels compositors contemporanis que més ha influït en la creació coreogràfica dels darrers 40 anys i és Anne Teresa de Keersmaeker, directora de la companyia belga Rosas i figura clau de la dansa contemporània, una de les coreògrafes amb qui més relació ha mantingut Reich.
A Fase (1983) Reich i De Keersmaeker van partir de la simplicitat de les notes musicals i dels passos de dansa per juxtaposar-los d’una manera sincronitzada i desajustar-los posteriorment del tempo musical i la dansa. Així van crear dissonàncies musicals i desajustos coreogràfics que donen el seu valor artístic i estètic a la peça.
Drumming (nom que parteix de l’obra creada per Reich després de la seva estada a Ghana en la qual les notes percudides dels bongos donen pas al so de les marimbes i després al dels glockenspiels, 1988) i Rain que es serveix de Music for 18 musicians, són algunes de les seves més reconegudes col·laboracions.
Encara que De Keersmaeker sigui pels europeus la més coneguda coreògrafa vinculada a Reich, és sense dubte Laura Dean, una de les figures més representatives de la dansa minimalista nord-americana (també compositora de moltes de les músiques dels seus propis treballs) la que major nombre de vegades ha fet servir les composicions de Reich, com ara a Squared Dance, Tehilim, Impact i un llarg etcètera.
Ni l’esteta Jiri Kílian ha escapat al magnetisme de Reich, fent ús a Falling Angels d’un muntatge sobre Drumming Part I. Jerome Robbins per al ballet clàssic del New York City Ballet amb Eight lines, Alvin Ailey, Maurice Béjart, Lucinda Childs, o Richard Alston són altres dels coreògrafs vinculats a l’univers sonor de Reich.
Los corderos i ZA!
Si John Cage va composar Músic of changes seguint les pautes que marcaven els daus i l’I Chin, els ZA!, grup barceloní d’inclassificable estil que reconeix deixar-se contaminar als seus temes per elements tan atzarosos com ara la música i sorolls que escolten pel carrer o la improvisació més elemental que trenqui amb aquella idea amb la qual van entrar a l’estudi. Libèrrims i juganers, Edu Pou i Pau Rodriguez practiquen el free jazz, el tropicalisme, l’electrònica, el sorollisme, el funk o el rock experimental (va ser Reich qui va dir que el compositor es converteix en una antena que rep senyals de tot el món), casant a la perfecció amb els plantejaments oberts, punyents i absurds de Los Corderos.
David Climent i Pablo Molinero sempre han fet costat a la música contemporània des que van començar allà pel 2003 amb el seu autodenominat teatre bastard. La seva progressió a aquest apropament va tenir un gir definitiu amb la peça nomenada Es perimental creada amb ZA! el 2012, una primera col·laboració a la qual els dos duets donen sortida a la seva versió més desaforada.
Afasians, the last conference no és sinó la continuació d’aquella primera i fructífera trobada, una exuberant mostra de que la suma d’enginy pot resultar desbordant i feliç.
Com si portaren mitja vida de treball junts, Los Corderos i ZA! assemblen les seves múltiples habilitats en una composició escènica sorprenent i delirant. Els sons creats per ZA! en directe amb micròfons, sensors, diverses percussions i recursos vocals mariden amb els moviments rics i complexes propis de la interpretació de Los Corderos. Els quatre s’enreden en moviments, textos, recitats i creacions de sons que des de la seva boja execució i contingut ens submergeixen en un resultat tan es perimental com radicalment con temporani.
Més experiències amb nom propi
La improvisació, l’experimentació i l’avantguarda musical ha estat fèrtil a Catalunya i la imbricació amb la dansa s’ha donat de manera natural. No parlem de coreògrafs que fan ús de composicions ja creades, sinó de creacions conjuntes on la dansa i la música es treballen al mateix temps, coreògrafs i compositors creant braç a braç.
És el cas d’artistes com Agustí Fernández ,que juntament amb el coreògraf i ballarí Andrés Corchero van començar ben d’hora a explorar els territoris mutus. Joan Saura, l’home que va ser pioner de tot, personatge clau en el desenvolupament de la música experimental, desaparegut fa dos anys, va col·laborar estretament amb el món de la dansa. Creacions amb Corchero, Àngels Margarit, Pep Ramis o Constanza Brncic van obrir camins que seran transitats després per altres artistes.
Fernandez, Corchero, Saura i Liba Villavechia van formar el 1998 el ja desaparegut col·lectiu d’improvisació IBApel foment de l’art de la improvisació entre músics i ballarins. Les quatre edicions del festival Improvisa (entre el 2000 i el 2003) organitzat pel IBA va ser un magnífic punt de trobada entre uns i altres. Com també ho va ser La sopa que La Porta i l’Orquestra del Caos van oferir al CCCB el 1997 i altres experiències semblants .
Hi ha molts més noms: Anna Subirana, Nuno Rebelo i Contanza Brncic, Enric Montesfusco i Quartet Brossa amb Damián Muñoz i Virginia Garcia, Mireia Tejero als espectacles de Sol Picó, l’Ensemble Topogràfic de la ballarina, cantant i instrumentista Anna Hierro i el músic i programador Carlos Martorell… podent dir que música contemporània i dansa es van trobant com amics i aliats encara que els manquen llocs de trobada i més visibilitat.